Tu prou que sabies desfer-te d’allò que no calia.
I jo, aquí, havent de guardar-ho tot.
Un afany de conservar-ho,
pensant que em pot ser necessari
en aquest tercer espai,
malgrat quedi ben atapeït,
com si per deixar-ho endreçat
n’hi hagués prou
amb fer la lletra més menuda.

Tot d’una, quan em toco el cos
hi descobreixo un caramull de calaixos i de poms,
un cos dalinià que
després d’haver-los buidat i arrancat cal ordenar
per al que li era propi,
com si el reservés per quan arribis,
un tercer espai perquè tu l’ocupis,
ple per ara de paraules de Tsvetàieva
“–No és estar viu, no és estar mort–
És un tercer estat, nou.”