Tere Irastortza Glosak / Glossar el món Traducció de Manel Rodríguez-Castelló Ed. Contrabando, València, 2025

 El silenci de la paraula món

Escriure el món als marges o entre les línies d’un quadern. Intentar explicar el significat de qualsevol text en el seu idioma original. Des de simples anotacions a traduccions completes. Això és glossar. Mitjançant aquest procés, la ment construeix la realitat, la recrea i la comprén. A través d’una sèrie de comentaris o explicacions sobre l’execució d’un determinat passatge, l’ésser humà repara en el sentit d’una composició instrumental, el ritme que dicta el curs de la vida, el significat del pas dels dies. Glossar el món per entendre’l, per véncer la por –la por que ve de l’interior– o per conviure-hi (“És blanca la meua por/ i no de neu, ni de llet, / ni és escuma d’ona / ni clara d’ou batuda. / És teulada blanca la meua por”). Saber que la por és també nit fosca. I saber, llavors, on cal refugiar-se, on es pot fugir. Fet i fet, oferir al món un cos poètic atent al tumult que és el món. Reordenar-lo, si cal, numèricament, tot fent servir els nombres a què es poden donar nous significats (ja no serà el 7 un nombre màgic, sinó una peça trencada, un estri inútil, per exemple).

Amb l’eco de la veu de Marina Tsvietáieva, amb el seu mestratge, les petjades de María Zambrano, Paul Valéry o Octavio Paz, Tere Irastortza Garmendia presenta una selecció dels seus poemes al públic lector, una particular veu poètica crescuda entre els anys 1980 i 2023. L’autora basca glossa el món a partir del silenci de la paraula món, i a partir del silenci de totes les paraules. J. A. Valente reivindicava l’existència del poema només a partir del silenci de la paraula, previ a la paraula mateixa. Ella entra sigilosament per aquesta porta a un edifici de fonaments escassos, a una casa on se senten les veus antigues d’un poble, els xiuxiuejos d’una poètica bastida sobre un substrat intuïtiu i llegendari, un pensament que il·lumina el dolor i el transforma en cos poètic, que diu la mort i reordena el caos. Amb una sintaxi turgent, els seus versos juguen el joc de la interrupció premeditada, el mot partit, l’estrofa desigual. Una cal·ligrafia rara que no és sinó un testimoni del silenci, un tot inclòs en el no-res.

Escrivim perquè no sabem res més:
com estàs o avui farà bon dia, per exemple.
I per escriure ens esforcem a usar el sistema Dolby
per escoltar també el silenci
amb la mateixa precisió que el so,
sense minva,
sense cap minva.

Onze són els llibres que aplega aquesta antologia. Onze llibres agrupats en cinc blocs d’un, dos o tres llibres cadascun. L’estructura arbitrària del volum mostra un desordre en certa manera mesurat. Aquests cinc blocs, catalogats amb números romans, preludien els llibres que vindran amb una citació minúscula (“ikara da, ilun da gaua / és la por, és nit fosca”. “Suargi dira zenbakiak / nombres són foc”) anunci d’allò que ens arriba, eina conceptual o temàtica. Inicialment, doncs, el lector s’acara a una mena de trencaclosques en aparença indesxifrable, com un sistema planetari difícil d’alinear. Lola Andrés, responsable de l’edició i autora del pròleg, administra al seu torn l’estudi inicial que encapçala l’obra, i aporta la seua visió personal de la poesia d’Irastortza, també classificada en sis blocs: “Oferiment a la por”, “El silenci de la paraula món”, “Crear per a ser / ser per a crear”, “Altre Espai”, “Nombres i part” i “Les vegades infinites”. Sembla que es requereix una clau estrictament matemàtica per entrar en el món que la poeta guipuscoana glossa. No és això glossar, sinó reordenar la realitat, reconstruir-la, per tal d’entendre-la? Posem-nos, doncs, el vestit del glossador.

1. Un propòsit captivador
De bell antuvi, el jo poètic es proposa fermament observar allò que té davant: el temor i el desig, la finestra sempre oberta de la fam, l’home solitari, el forat de la foscor. Observar, il·luminar i dir amb paraules captives el sentit que mena a l’os del poema. Mestressa de res, una dona que escriu allibera cada paraula i l’eleva fins a la llum de les estrelles (izarren argitan nahiz). Heus ací una declaració de principis. Assaborit el fruit temptador de la paraula feta vers, la poeta pren consciència que allò que té, allò que tot just ha descobert, no és ni més ni menys que la vida, amb dos ulls i una boca, i unes mans amb vida. Seran capaços, ulls, boca, mans, de mamar la vida i matar la mort? Un dubte tan imperfecte com la mateixa condició humana. Com una constant temàtica, la sensació d’estranyesa l’assetja constantment, la necessitat urgent de fugir del lloc que ens ha vist nàixer, de la casa on ara ens sentim desconegudes i rebutjades. Enmig de la nit, l’individu s’extravia, com un gat abandonat, com un somni perdut. Què ha de fer si la nit són estrelles que es balancegen i a l’alba –una alba que esternuda clavegueres avall– amb el patxaran davall el braç, els borratxos guarden els somnis en nocturneries? Ésser I crear el món, heus ací la veu de la poeta.

Izarrak koloka daude
eta egunsentietan
patxarana besapean
mozkorrek gordetzen dituzte
gautegietan.

2. Ningú no està obligat a llegir
Tanmateix, la versaire, la bertsolari, es manté ferma en la seua decisió d’escriure, una decisió presa a força de dies i dies de soledats i ombres, ànima en ruïnes com una casa malmesa pel pas del temps,

empolsegada. Naix la paraula com un fruit del vent, naix de la terra treballada, de la matèria encesa pel foc, de la discontinuïtat i dels ulls que com més miren el cel més a prop són del passat. De la lleugeresa d’un mot com una ploma naix la impossibilitat de reescriure allò que ja ha estat escrit. Heus ací, doncs, la paradoxa en què la poesia d’Irastortza fa caure el lector: som o no som hereves d’un llegat mil·lenari? Filles d’aquelles dones que van lluitar per les llibertats, aquelles que van perdre totes les guerres i tots els anhels, ¿no errem si diem que una biblioteca és com un cementiri, si diem que anteposem la paraula a la vida, o que tots els camins són de fugida? Tere Irastortza proclama aquest laberint d’evasió i s’imposa el repte de contradir-se:

Eta era berean
sinisten ditugun guztiak ez dira egia
eta aldiz egia sarri
ez da sinisteko modukoa izaten

De la mateixa manera
no és veritat tot el que creiem
i en canvi la veritat
tot sovint no és creïble.

3. Allò que perdura ho funden els poetes
Glossar el món comporta endreçar-lo. Per més que la lírica irastortziana dona compte d’un desgavell i una tibantor a estones irreflexiva que assigna una tara a la paraula que ompli la “salmorra” de la memòria (“oroimenaren gatzura!”), hi ha present un element cautelós I filosòfic que s’hi reconcilia. El jo líric advoca pel silenci que precedeix la paraula, el silenci que habita també en la memòria i, en un poema que titula “Darrera clàusula del testament”, salvaguarda allò no dit i ho desa a la recambra del temps. La poeta, que vol ser Déu, i profeta, i habitant d’un espai per a crear, es declara aigua de tots els oasis, una illa per a la innocència, una força intuïtiva capaç d’aixoplugar-se en la llavor íntima de la soledat i dels versos. Capaç, en enunciar el mot temps, de fundar una ciutat sense mapa, un laberint de soledats invictes. En l’espai trencat d’un vers, trobem les respostes més contundents, les imatges més senzilles i poderoses, com la flor de l’ametler i l’almívar que alleugen el plor d’un infant.

4. Matar la mort
Cap en una glossa la repetició i la insistència? Hom pot reprendre la lliçó a desgrat dels anys viscuts i insistir amb els colors del capvespre quan som fruita madura, traces de sang o de mel. I en un taronja d’horabaixa, en un violeta, encara volem fer un salt mortal damunt del temps, contra el temps mateix, en el simulacre encés d’unes noces de sang (Dena ubel-laranja: odol-eztei). Trepitgem encara el fang comptant si cal cada esglaó, recomptant els ocells amb els dits, esfilagarsant els 20 segons en què l’eclipsi de l’espera esdevé intemporal. I com un altre Dante que ha visitat l’infern més pregon, la poeta esbossa la seua Comèdia particular, mimetitzada amb el paisatge:

M’he aturat enmig del camí. He tancat els ulls i ignorat els tocs de
campana i els esquellots de les ovelles i els cants dels ocells i les crides dels grills.

I al vent li ho he demanat tot,
que s’agite entre els meus cabells,
que m’acaricie,
que entre als meus pulmons.

Amb els ulls tancats la tarda s’embelleix
a l’escalfor del vent del sud,
i amb els ulls tancats
també la primavera se’m fa massa bella,
massa net el cel, que s’eixampla part dellà de la serra d’Aralar,
que obri milers de verds fulla a fulla
que aquella mirada no pot abastar.

5. Soc ací encara
Per acabar, si és que és finita la força motriu que empeny i dignifica els mots, hi ha la vessant sensual i física del cos poètic, satisfet en l’acceptació i la felicitat terrenal, en la convicció que l’adeu és allò que no ens separa sinó que ens completa, que l’estima no acaba mentre hi haja algú que mantinga la consciència de l’amor.

Ordu da sinisteko elkar maitatzeak
ez duela amaierarik
bat jakitun geratu den guztian.

Tere Irastortza camina sense treva. Enamorada de la terra que trepitja, del perfum de tots els verds, no dubta a fer nostre el seu afany de tornar, d’habitar l’instant de manera perenne, com una fulla. De reprendre els camins que naixen davall de la pell, de rodar i tombar, i posar nom a cada pedra, als boscos i a la matèria. I ho fa en una llengua mil·lenària i amb una sintaxi enterca que cal aventurar-se a llegir perquè –en paraules de Lola Andrés– “la sonoritat i el ritme tenen tal potència que poc importa no entendre’l, el basc, o no saber pronunciar-lo”. I ha calgut també traduir ara al català, àrdua tasca que signa Manel Rodríguez-Castelló, autor que ha volgut copsar-ne la literarietat des del més admirable afany literal. Il·lustren aquestes pàgines, els dibuixos delicats i senzills d’Iñaki Bastarrika Izagirre, autor també del dibuix de la portada. Dir el món, i fer-ho en veu baixa. Dir el silenci de la paraula món.