Ens havíem cregut de debò,
que seríem més lliures fent el que volíem
sent qui havíem d’arribar a ser.

Com saber si en realitat ha estat així.
Hem après que, encara que només sigui
per protegir els nostres infants i fer-los més lliures,
és bella la llibertat,
que ens satisfà i ens completa ensems.
Hem après que, més que el fat, ens ferma la por,
i la necessitat de protegir-vos ens ha mostrat
com de vegades, tements de perdre-us,
ens hem sentit tan desemparats.

És bell poder manifestar sense por
les nostres pors,
no haver de negar la nostra feblesa,
sentir que tot i ser dos som un i un.

És ara que sabem
que no és la por que ens fa covards
sinó la incapacitat d’acceptar-la.
Sabem que no són les llàgrimes que ens fan més vulnerables,
sinó la incapacitat de vessar-les.

Ens havíem cregut de debò,
que afrontant el que no érem,
seríem lliures o més lliures,
i ara sabem cert
que l’afany de no ser el que no érem
ens ha fet tal com som,

sabent-nos infants per esdevenir mares
alhora que som infants, ens sentim dones,

sentint-nos protegides en protegir-vos
dipositar el que érem i el que podíem ser
en vosaltres que ens vàreu brostar dedins
perquè la llibertat sigui fecunda.

I ara sabem

que podem triar:
si hem de ser nosaltres,
us necessitem, per ser.