search
Tere Irastortzaren liburuak
Izen gabe,direnak Haurdunaldi beteko khantoriak
Tere Irastortzaren liburuak
Manual devotio gabecoa edo ibilgailuetara erabiltzeco escu-liburua
Tere Irastortzaren liburuak
Gabeziak khantoreak / Izen gabe direnak/ Glosak Esana zetorrenaz
Tere Irastortzaren liburuak
Derrotaren fabulak / Hostoak
Tere Irastortzaren liburuak
Izendaezinaz / Gabeziak
Tere Irastortzaren liburuak
Eta orain badakit / Siete poetas vascos/ Osinderdeko kantoriak

La paraula, només la paraula, més enllà no hi ha res

Erabiltzailearen balorazioa: 0 / 5

Star InactiveStar InactiveStar InactiveStar InactiveStar Inactive
 

 

   
XXIV Seminari de traducció poètica que la Institució de les Lletres Catalanes    
27.11.2015 Marta Pérez i Sierra. Barcelona.

 

Sí, hi ha Farrera, i versos impresos arreu del CAN, el Centre d’Art i Natura de Farrera durant el XXIV Seminari de traducció poètica que la Institució de les Lletres Catalanes organitza cada any des de 1998. Arreu les postals de la ILC. La barana del desig de la Marçal; al bany, la mirada d’en Sarsanedas; al menjador, els amors que fan l’amor d’Estellés. I entre els dits, la mare i l’oblit de Sònia Moll. No ens deixarà la figura de la mare, com el ventre de la capacitat creadora de tot poeta. La mare i la neu blanca de Karlos Linazasoro, la mare i la neu negra de Francesc Parcerisas, responent al poeta basc. La mare i el deu per cent d’ella en nosaltres eternament, en un poema de Tere Irastortza: Nola ez zareten izango zuek arimaren hamarrena, gutxienez (Com no heu de ser vosaltres, com a mínim, un deu per cent de l’ànima).

Ama aspaldian joan zen
eta elurra gaur etorri da.
Jakin nahi nuke nondik nora,
zergatik etorri den elurra negarrez.
Zergatik, ama, zure betseinetara?
Ez al zinen betiko hil gugandik,
gugandik betiko eta liliz beterik?
Hortaz, zuretzat da maindireon mintzoa?
Eta ez bada zuretzat, den oro eta elurra
ez bada zuretzat, zergatik lokartu nau
zure ametsaren abaroan,
zu zinen mahatsen azal goxoan?
Nik ez dut nahi elurrik zu gabe.
Zu gabe ezin dut maite zaren mina.
Geldi zaitez hortxe, nigan, ama,oi,
ez zaitzala elurrak nondik nora engaina;
barruan ez nago ni, zerutik amilduan,
zugan baino, esku haien irrian,
baina bizirik epitafiorik gabe,
zu nigan zauden bezalaxe:
betiko bizirik heriotzaren mugagabetasunean.

Karlos Linazasoro

La mare se’n va anar fa molt de temps
i la neu ha arribat avui.
Voldria saber per on i perquè
la neu ha arribat plorant.
¿Per què, mare, a les teves pupil·les?
¿No se’n va anar per sempre de nosaltres,
de nosaltres per sempre i colgada de lliris?
¿És per a tu, doncs, el parlar d’aquests llençols?
¿I si no són per a tu, i si tot el que és i la neu,
no són per a tu, per què m’ha endormiscat
a l’ombra del teu somni,
en la dolça pell dels raïms que vas ser?
Jo no vull neu sense tu.
Sense tu no puc estimar el dolor que ets.
Queda’t aquí mateix, ai, mare, en mi,
que no t’enganyi la neu
caiguda del cel; jo no hi sóc, a dins,
sinó dins teu, en el riure d’aquelles mans,
però visc, sense epitafis,
com tu estàs en mi: per sempre viva en la infinitud de la mort.

Traducció a Farrera 2015

El cel s’enfosqueix i darrera les finestres, volves reals –no fetes de paraules- netegen de melangia l’entorn, i ens fan més palès el fred, la flonja necessitat de ser infant, d’estintolar-se (verb que volem afegir i mai no podem fer-ho). I riem, riem a tothora, perquè ens sentim bé junts, perquè el verb i l’adjectiu restin en els fulls, en els llibres i sols el riure es faci poema.

AMAIERAZ HITZ EGITEKO ESPRESKI BERRITUTAKO POEMA

Ilargiak bere aurpegi iluna bezala
hizkuntzak ere baduela berea,
-uste dudanez-
Heriotza: hezur-haragiz gabetua.
Eta hala edo horregatixe, igual,
hizkuntzaren egitekoa ez dela izendatzea
-uki daitekeena,
ikus daitekeena–,
hizkuntzak etorkizuna asmatzen duela zoriontasunarekin,
ukitu-ikusi ezin dena sortzen
aditzera ematen,
eta estututa zeuden ezpainak zabaltzen dituela
eta barruak erakusten
zeruan irribarreak margotzen dakien
arkatz majikoa bailitzan,
-jakinarazi didazuenez–

Tere Irastortza

Poema reescrit expressament per parlar del final
Que, igual com la lluna té una cara oculta,
també la llengua té la seva
-això crec-
la mort: despullada de carn i os.
O potser precisament per això,
la funció de la llengua no és posar nom
-al que és tangible,
al que és visible-,
que la llengua inventa el futur i també la felicitat
creant intangibles i invisibles
expressant-los
que obre llavis closos
i que mostra les entranyes
com si fos un llapis màgic
que sap dibuixar somriures al cel
-segons que m’heu dit—

Traducció a Farrera 2015

   
    XXIV Seminari de traducció poètica que la Institució de les Lletres Catalanes

Deia aquests dies el poeta Joan Navarro que els poetes no tenim vergonya a l’hora d’expressar el que sentim en públic, i que quasi en un acte impúdic recitem poemes, un darrere l’altre. Doncs en un vespre absolutament impúdic, gravat i tuitejat per Laura Borràs i Xavier Montoliu, llegírem poemes dels assistents en basc, català i castellà.

I encara hi seríem! Hilari de Cara, Míriam Cano –que ha escrit aquesta crònica al portal de la ILC-, Joan Navarro, Francesc Parcerisas i jo mateixa, els poetes catalans, compartírem inspiració amb els poetes bascos Tere Irastortza i Karlos Linazasoro, i amb els poetes i traductors, Gerardo Markuleta Gutiérrez, Pau Joan Hernàndez i Daniel Escribano. Tots convidats per la Institució de les Lletres Catalanes a participar a la XXIV edició del seminari de traducció poètica, enguany, organitzat amb la col·laboració de l’Institut basc Etxepare, representat per la coordinadora tècnica, Kizkitza Galartza, de cara a preparar la torna l’any 2016 a Euskadi, amb altres dos poetes catalans convidats.

Isilekoa ote gure maitasunaren sintaxia? (¿Que no és muda, la sintaxi del nostre amor?) Karlos Linazasoro celebra l’any vinent les noces de plata de la seva primera publicació, un llibre de contes hiperbreus i un poemari, i per celebrar-ho pensa repetir l’experiència. La poesia d’en Karlos, molt diferent de la seva prosa, és d’un to melangiós però contundent, amb referències mantingudes a la mare i a la infantesa, paradís perdut que li agradaria retrobar. Una poesia amb imatges contraposades que aconsegueix crear efectes sorprenents. Una poesia dúctil, tant és així, que et fa l’efecte que et pots bellugar dins d’ella.

Karlos Linazasoro em diu que l’ambient de Farrera ajuda a estar més units, a no dispersar-se. Diu amb un somriure còmplice que com que no pots escapar-te enlloc… però després afirma emocionat que destacaria el clima que hi ha hagut, que ens hem trobat d’allò més bé junts, gent diferent que crea un bon ambient per gaudir i per treballar. Per a mi ha estat un luxe. Quatre o cinc persones només per a tu, mirant-te i treballant els teus poemes… no m’havia passat mai. I em segueix explicant: Després de tot el procés de traducció quan escoltes el teu poema en català, penses, què bé sona, què bonic, sembla que no l’hagi fet jo! Viure des de dins tot el procés de traducció és molt diferent de fer-ho a traduir i no saber-ne res; semblàveu cirurgians, bisturí en mà, però una vegada compost el poema, queda preciós. Quan veia que estàveu embussats amb un adjectiu o un verb, llegia un conte, un aforisme, per distreure-us… era per ajudar-vos…

Tere Irastortza escriu des de la passió que sent per la vida. La seva poesia que intenta transmetre el to d’oralitat és bàsicament explícita, amb un ritme adequat, i una tria de paraules que transmeten molt bé el paisatge de les seves emocions. Em diu que sempre hi ha una necessitat de manifestar idees. Intento traslladar l’oralitat a la literatura. Al final s’acaba dient el que vols dir. Explicita, amb un ritme intern adequat. En el seu últim poemari Mundua betetzen zenuten escriu sobre la vida i la mort. La mort és una constant, comença amb la mort d’un ser estimat i acaba amb la possibilitat d’imaginar la nostra pròpia mort. Igual que la gent que ha mort ens ha deixat vida, tinc l’esperança que nosaltres en morir deixem vida als que queden. En definitiva, del que parlo és de l’amor. Si estimes algú, t’importa quan mor, si ets capaç d’estimar, ets capaç de patir. De la nostra pròpia mort, no en podem parlar, he de parlar de la mort dels éssers estimats.

Tere Irastortza destaca que Farrera és un lloc extraordinari. Diu que unifica. Afirma que l’organització és molt intel·ligent, que segur que hi ha darrere moltes experiències ja que funcionen molt bé tant els temps com els objectius, aparentment petits, que no espantaven i al final s’ha fet molta feina. A part hi ha hagut un ambient molt interessant, molt natural.

Gerardo Markuleta Gutiérrez, com Tere i Karlos, també té un estil contundent a l’hora d’escriure, li pregunto si ho fa el tarannà de l’idioma, això de no tenir mirament i dir les coses tal com ragen… Riu per sota el nas. Li dic que la seva poesia, musical, irònica, sempre còmplice… I em diu que sí que la poesia que m’agrada és la que comunica, la que parla de coses concretes i a partir d’aquí universalitza, la que comunica. Còmplice, i tant! Vull que els meus lectors sentin el que jo sento quan escric. Tinc la meva quadrilla de poetes, els que m’acompanyen sempre, voldria escriure com ells…

Gerardo Markuleta Gutiérrez amb un gran somriure als llavis em diu que per a ell ha estat un regal. Que situar el seminari a Farrera és un gran encert perquè hem estat aïllats del món, relativament, però, alguna estoneta ens escapolíem per les ones, però féiem veure que no. I riu de nou. M’explica que ell és poeta i traductor; el poeta acostuma a treballar en solitari i el traductor no té un altre remei. Ha estat una experiència molt gratificant, molt enriquidora. A part que ens ho hem passat la mar de bé. Com a traductor, tenir els autors al costat, doncs és un luxe, perquè normalment no passa, bé perquè estan morts o bé perquè viuen lluny. Que t’expliqui l’autor com va néixer el text, comentar síl·laba per síl·laba, desgranant el poema poc a poc, desfer el puzle i després tornar-lo a muntar, és genial. És una experiència amb la qual hem après molt, i jo he après una mica més, crec, perquè jo treballo amb el català sí, però l’oral és pràcticament nul, les vocals em maten (ja ho sabeu). Ho llegeixo, ho tradueixo i m’atreveixo a traslladar-ho a la meva llengua que és l’eusquera, i pel que m’expliquen diuen que semblen poemes escrits en eusquera, que és la major floreta que et poden tirar.

Voldria destacar que part de l’interès que els ha mogut a acceptar de prendre part en aquest intercanvi ha estat el seu interès pel procés polític i cultural que vivim a Catalunya. Diu Tere: un altre dels motius pels quals em venia de gust venir a Catalunya és el moment que esteu vivint. Els bascos fem un seguiment una mica interessat de la situació, de l’idioma. M’agrada molt veure la força que heu anat agafant i la força que té la cultura i la identitat vostra, que moltes vegades parlem només de l’economia i la cultura. La consciència cultural que té Catalunya, desgraciadament no la tenim nosaltres. Em feu moltíssima enveja en el millor dels sentits. Espero que aneu avançant i que nosaltres no ens quedem gaire enrere. En Gerardo ens escolta i amb un posat preocupat afegeix que a ell li fa vertigen aquesta situació. Jo sóc molt amant de la llengua i la literatura catalana, tinc molt d’interès pel vostre procés. A nosaltres ens falta molt per tenir la unitat i la convicció política que teniu vosaltres, em fa molt de vertigen pensar què us deixaran fer i fins on podreu arribar.

El respecte, la cordialitat i la simpatia, feren fàcil la tasca de cercar el mot adient, el vers amb les síl·labes adients, que diu en Gerardo Markuleta, especialista traductor d’Estellés, Espriu i molts d’altres poetes catalans, al basc, que quan tradueix en català sempre li falten síl·labes! Conxo! Que la frase dels amics bascos és apreneu basc i no ens traduïu! És per picar-nos, esclar! La llengua és per inventar futurs com diu Tere Irastortza, i cada un de nosaltres crea el futur en el seu idioma, i aquests dies en el de tots, el de Farrera.